23 d’ag. 2011

Festa Major 2011, l'any del Francesc.


Doncs ja ha passat la Festa Major... i un regust estrany em resta dins la boca. Sí, ja sé que falta un dia, el de St. Bartomeu, però aquest tema requereix una entrada sola.



Bé, el que ens ocupa, el Francesc.



El Francesc, pels que no em coneixeu és el meu fill, més que meu és compartit amb la Núria, la seva mare, i més que de la seva mare o meu, és del “Jefe” i d’ell mateix, però nosaltres el que si que som és responsables del seu benestar i de la seva educació. Fins aquí cap problema. Quant ets pare  et prepares, li arregles una habitació, li compres joguines, et gastes els quartos en bolquers i totes aquestes coses, i intentes deixar-li el món millor de com te l’has trobat. Transmetre-li valors i proporcionar-li amor i seguretat esdevé la cosa més important de la teva vida.

                Durant els dies de festa grossa, amb les possibilitats que tens amb un nen de tres mesos i mig, voltes per la vila gaudint de l’ambient de festa major que durant un any esperes i que en un tres i no res marxa i resta latent per gaudir-ne un altre any. Les figures del cercavila, la música, les riuades de gent i el castell de focs van fer que mantingués els ulls oberts tota l’hora. No anar a barrakes, doncs era excessiu, va ser un encert per proporcionar-li un merescut repòs nocturn per gaudir intensament un altre dia.

                Fa bonic veure com cada cop som més i més els cotxets de gent de la meva edat que volten pels carrers aquests dies i com els hàbits de les persones canvien i els que trobaves a la plaça Joan Mercader són a cal Font el dilluns al matí coberts d’escuma amb la seva canalla.

                Valors, dèiem abans, valors en uns costums que es fidelitzen de mica en mica, valors que transmetem als nostres fills per millorar el món que ens envolta, valors heretats d’uns pares que en el seu dia varen fer el mateix amb  nosaltres i que són motiu d’orgull i progrés en una societat cada cop més hedonista en continua cerca del plaer immediat i  el benefici personal. Vaja que al Francesc li tocarà viure un món on tot és més complicat cada vegada.

                Avui estic fet un garbuix.

                La paraula tradició, que te la seva arrel en el verb llatí “transmetre” em costa d’aplicar, doncs els canvis són tants i tan ràpids que  aquesta transmissió de valors queda ofegada en l’exercici de la meva corresponsavilitat amb i per la Festa Grossa Igualadina. Voldria poder explicar al meu fill que va néixer en el moment més dolç del folklore local, on hi havia una viva participació de moltes persones per perpetuar unes pràctiques festives i de participació ciutadana en el marc cívic d’una ciutat oberta i participativa. No, la sensació que em resta és d’un seguit d’entitats que guarden un cert recel entre elles i que el dia menys pensat això pot petar i ningú sap el mal que pot arribar a fer.

 Perjudicada: Igualada.

                Francesc, mentre estaves en el projecte de Déu per la vida, sense que els pares es coneguessin, ens esforçàvem  fins on podíem per fer-te un millor lloc per viure. Pot ser, que quant siguis gran tot això de la tradició et rellisqui i passis d’anar a barrakes i de portar gegants; que el flabiol el consideris un instrument anacrònic i que la realitat virtual i les noves tecnologies siguin el que més t’agradi... però, no deixis mai de mirar el que t’envolta com ho vares fer ahir al castell de focs, amb la boca i els ulls oberts per que tot és sempre nou i la màgia existeix i que les persones poden entendres. Tu gaudiràs d’una manera diferent als pares, i faràs que del món on visquis un lloc millor pels teus fills. L’únic que esperem la mare i jo, és que el que et transmetrem, els valors que et defineixen com persona, el que després de la forma resta com a fons, sigui noble i honest i no desmillori i malmeti el que pobre i humilment t’hem deixat.

12 de juny 2011

1-Gestió! 2-Comissió de Festes!

1-   Gestió!
Recentment regió7 ha publicat la noticia  que Eclipsi Produccions, empresa dedicada a la gestió d’espectacles, deixa l’organització de la Festa major d’Igualada. Sorprèn, com explica la noticia, que aquesta situació és va acordar al mes de gener i  s’ha fet públic  pocs dies abans de la constitució del nou consistori de la Perla del Noya. Vaja, se li gira feina al departament de festes.

Lluny de fer cap comentari sobre la gestió de la festa en aquests darrers anys i a la feina feta per Eclipsi, tinc ganes de reflexionar sobre el present i el futur de la nostra festa. Seria carregós i massa suat carregar-nos una feina que ha quedat  per la ciutat i que ara, vista la realitat existent, les crítiques restarien fora de lloc.
La Coll@nada ha sigut el que ha fet que la nostra Festa Major sigui, en gran mesura, el que és actualment. Ja vindran anys en que persones sabies estudiïn la sociologia igualadina i trobin resposta als canvis que en aquest darrers anys han transformat una festa que es veia i no es vivia, en una festa que es veu i es viu. Ara cal veure com marxa la cosa sense gestors aliens al personal municipal.

2-   Comissió de Festes!
Ara caldrà reforçar el diferents òrgans organitzatius de la Festa Major com seria la Comissió de Festes. Aquesta és, en teoria, qui hauria de decidir els detalls de la Festa. Diversifiquem actes  i enriquim les nostres manifestacions folklòriques responent a una demanda  de la mateixa societat. Tothom, respectant un mínim pot trobar un espai a la festa. Lluny ha quedat allò que a Igualada hi ha mitja ciutat treballant i l’altra mitja ho critica. Igualment es critica,  però la gent ha aprés a arremangar-se i contribuir a la millora dels actes.

Ara ens cal una comissió de festes veritablement activa, creativa i plural; que sàpiga encabir dins dels dies que circumden St. Bartomeu un corpus lúdic, enriquidor culturalment, que cerqui l’excel·lència en els seus actes i la màxima representativitat ciutadana. En resum: pel Poble des del Poble i fet pel Poble.
El nou regidor o la nova regidora de festes te una tasca difícil amb els números que actualment es veuen. Caldrà que entre tots hi treballem.

Pd) Ara més que mai seran actuals les paraules que el Daniel ens ha tornat a regalar en un poema dedicat a St. Bartomeu:
Primer donar la pell,
com ell,
que vendre's l'Ànima!




La Font de la Carota. On les bruixes i fan bugada...

20 de març 2011

El sembrador

Divendres matí, tot just sortint de guàrdia, enfilo el camí cap a casa per a carregar aquella colla d'andròmines que anomeno instruments de música tradicional... Muntar el Power Point, comprovar el "siroll" dels elements a exposar i veure entre bastidors com una corrua d'adolescents ocupen la platea talment com bestiar camí del sacrifici. Els mestres, diligentment, i de forma resignada menen els seus pupils a la vermellor de les butaques. I jo, els hi engego que si els instruments de vent, que si la gralla, que si la viola... bueno, ja us podeu fer una idea.

La cosa marxa prou bé i il·luminació de la sala m'impedeix de veure els seus rostres juvenils per dilucidar son rictus i fer-me una idea de com marxa l'assunto...

Bé, jo que m'envalentono i intento adoctrinar-los sobre l' importància històrica dels meus aparells i les seves virtuts. Que si cal esforçar-se per tocar-los... Com a enamorat que en sóc, no deixo mai de cantar-ne les seves gràcies; però em sento com el sembrador de la Paràbola.

--Un sembrador va sortir a sembrar.  Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vingueren els ocells i se les van menjar.  Unes altres llavors van caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida van germinar, ja que la terra tenia poc gruix; però, quan sortí el sol, recremà les plantes, i es van assecar, perquè no tenien arrels. Unes altres llavors van caure enmig dels cards; els cards van créixer i les ofegaren.  Però una part de les llavors va caure en terra bona i donà fruit: unes llavors van donar el cent, unes altres el seixanta, unes altres el trenta per u.
(Mt 13; 4-8).
 
Ara, en el meu cas, no sé si el problema es el sembrador o la terra? o les llavors?

Caldrà veure si les llavors que entre tots llancem per millorar la nostra Festa i enriquir-la acabaran fruitant.




Per cert, hi ha una cançó Igualadina titulada Sant Isidre. Algú pot passar-me la lletra?

8 de febr. 2011

LA DERIVA DE L'ESPECTACLE FOLCKLÒRIC DE CARRER

Ja fa una colla d’anys, el novembre del 2007, el Darius Solé, que era editor de la revista dels Moxiganguers va demanar-me que fes un article sobre els cercaviles de la Festa Major d’Igualada. Ara que l’he rellegit he decidit de publicar-lo integrament sense variar-ne ni un punt ni una coma, doncs he quedat sorprés de la raviosa actualitat que conté. No és cosa dels actuals Templaris aixó de millorar la festa, sinó que ja fa anys que s’hi treballa.

 La deriva de l’espectacle folklòric de carrer.

Els editors de la present revista m’ han demanat que escrigui un article sobre les cercaviles que es van fent per la nostra ciutat, que expressi la meva modesta opinió sobre aquestes mostres vives de cultura popular que, en el nostre estil de festa, envaeixen carrers i places com a mostra de participació i gaudi de participants i espectadors.
Moltes preguntes i comentaris em ronden pel cap i és absolutament complicat el poder-los sintetitzar en tant poc espai; però, digueu-me agosarat si us proposo aquest espai per que tots en digueu la vostra.
Si ens dediquem a repassar els programes de festa major d’Igualada, i en tenim des de l’ any 1851, podem apreciar pocs canvis en els cercaviles: Gegants, Nans, Bastoners, Pastorets, Diables, Cercolets, Moixiganga i Patera son les comparses predominants al llarg de molts anys. Desapareix com a més destacat, després d’ una llarga decadència, a principis de segle el Ball de la Patera . Progressivament i de forma escalonada, els balls de Bastons, Pastorets i Moixiganga. Després de la Guerra Civil, com es lògic, la decadència és important. Moltes de les comparses es perden i es te que recórrer a contractar grups de fora de la ciutat per a suplir les diferents  mancances en el seguici festiu. Bastoners vinguts de Masquefa i grallers de Sabadell omplen el buit deixat per els nostres compatricis. No vull oblidar la feina feta per l’ Agrupació Folklòrica Igualadina , l’Esbart Igualadí, Bitrac dança i altres entitats que van saber a vegades conservar, i altres recuperar, les nostres comparses i balls.
No fou fins a l’ arribada de la democràcia que no hi hauria un, podríem dir-li, boom de manifestacions folklòriques o si més no folkloritzades que arrelen fermament en la societat Igualadina. De la ma de “Gralla, manufactures teatrals” entre altres, es posa fil a l’ agulla i es nodreix la ciutat d’ innumerables gralles, gegants, grups de correfoc i associacions de veïns que expandeixen i amplien l’ imaginari local.
I ara, en les albors del S.XXI, podem dir que el seguici d’Igualada és dels més nodrits i participats de les ciutats de la seva tipologia. Però...
Crec que tenim que fer un plantejament urgent sobre el nostre propi seguici. Cal que pensem en la seva totalitat i treballem conjuntament tots plegats per a millorar la seva qualitat i presentació. De moment tenim un colage on tothom, d’una manera més o menys autista i anàrquica passeja pel carrer i competeix per veure qui és més nombrós o qui és més sorollós . Cal fer un salt qualitatiu on, d’una manera convinguda  entre tots, puguem millorar i construir un producte a l’ altura de la nostre ciutat.
Tots hi tenim cabuda, però el que moltes vegades oblidem, és el fet de que estem participant d’un espectacle conjunt, una representació que des de fa segles, i que juntament amb l’ ofici al Sant Patró o Patrona i el Ball, a vertebrat les nostres festes. Pensem que és en aquests dies de ludisme quant es creen més vincles de pertinença a un lloc. Son els dies on hom surt de casa i viu al carrer, espai comú.
Pensem-hi, es feina de tots. Ara en tenim l’ ocasió, no deixem passar el tren.    


                                                      Enric Solà i López.
   



31 de gen. 2011

QUE ÉS AIXÓ?

Perdoneu, peró com que sóc nou en el món de les bitàcores he comés l'error de borrar les entrades anteriors i no he explicat el perqué d' aquest lloc.

Vista la remor que hi ha actualment en el món de l' associacionisme Igualadí en l' apartat de cultura popular i la mala remor que hi impera, he decidit obrir aquest espai per afegir-hi el meu granet de sorra.

Des de la meva modesta opinió obrire diferents línies temàtiques per poder discutir-hi. Com que jo no ho se tot, espero que entre tothom poguem nodrir de comentaris interesants i constructius, que des del respecte i l'educació visualitzin una part de la nostra festa.

Enric Solà i López

EL PATRÓ

Impresionat i corprés per la grandiositat del retaule de Santa Maria d’Igualada, hom no pot sinó sentir-se enpetitit davant del catequètic monument. Dalt de tot, amb la ma alçada i dominant la nau s’alça la figura de Sant Bartomeu, patró de la nostra vila.

Sant Bartomeu, apostol de Jesús, va neixer al S.I a Israel I i va morir a Armenia on hi introduïr el cristianisme. El seu martiri consistí en treure-li la pell mentre estava viu i després el van decapitar. Costa poc, quant veiem el seu martiri de que sigui patró dels adobers, d’ aquí al patronage d’una vila blanquera com Igualada hi ha un pas.

En la ciutat hi tenim dues imatges principals, la del retaule de Santa Maria i la de l’exposició Fulgèntia, ambdues d’una bellesa exepcional. (perdoneu l’opinió d’un devot). El tret iconogràfic de la figura de més relleu i la manera de poder reconeixer-lo d’altres Sants és la daga, o punyal que llueix a la ma i el llibre que sosté amb l’altra. En altres representacions el podem trobar portant la pell recolçada al seu braç. A la capella sixtina, hi porta la pell penjada al braç i al S.XIX es va descobrir que la dermis arrencada de l’apostol és un retrat de l’autor, Miquel Àngel.

       
                                         
Des de l’any 2000, any d’estrena de l’Àliga de la ciutat, en la seva representació actual, neix el cercavila que anomenem “ DEL SANT”, formant un seguici festiu representat per l’Imatgeria folclòrica local. Gegants, capsgrossos, drac, víbria, diables… i de manera exepcional les Àligues de Manresa i  de Vilafranca del Penedés que apadrinaren la nostra. Va donar-se el cas que l’any 2000 el dia 24 d’agost, Sant Bartomeu, va ser un dijous i des de l’ajuntament el  “crearen” per fer la presentació oficial de l’Àliga.

Els següents anys, com a cosa curiosa, va quedar aquest cercavila, no per ser fet el dia 24 d’agost, sinó per ser fet en dijous. Apa! I tots tan tranquils.Com podem anomenar cercavila del Sant un sercavila sense el Sant? No seria com dir partit del barça i ser només un partit de futbol sense el FC Barcelona.

Peró quelcom va quedar. Diferents artistes han plasmat l’imatge del patró en uns retrats repartits el diumenge de Festa Major després de l’ofici. Ara, més que fa uns anys, els igualadins coneixen que el seu patró és Sant Bartomeu.

Cal dir, que encara que no ho he comprovat, i podeu ajudar-me a fer-ho, recordo la majoria de cercaviles del Sant passades per aigua… quelcom deuen opinar des del cel…

En resum:

Personalment, i lluny de voler catequitzar-vos, la presència del sant en la nostra festa és quelcom inal·ludible, no per una devoció carrinclona de cul de sagristia, ni per una idolatria malaltissa a formes pasades de creencia popular i ni a un catolicisme excloent i carca. Sinó que la figura de Sant Bartomeu, triada i venerada pels nostres passats ,és una imatge exel·lent per a fer-ne una defensa dels nostres valors com a col·lectiu.

Des de la seva privilegiada situació al cap d’ amunt del retaule, amb un braç alçat al cel i els ulls fixes a la nau, fa les funcions d’Axis Mundi i congrega a tots i totes les igualadines a la Festa Major.

Plantegen-nos doncs retornar el Sant al lloc que li correspon com a integrador i icona venerable de la Festa Grossa igualadina.