Doncs ja ha passat la Festa Major... i un regust estrany em resta dins la boca. Sí, ja sé que falta un dia, el de St. Bartomeu, però aquest tema requereix una entrada sola.
Bé, el que ens ocupa, el Francesc.
El Francesc, pels que no em coneixeu és el meu fill, més que meu és compartit amb la Núria, la seva mare, i més que de la seva mare o meu, és del “Jefe” i d’ell mateix, però nosaltres el que si que som és responsables del seu benestar i de la seva educació. Fins aquí cap problema. Quant ets pare et prepares, li arregles una habitació, li compres joguines, et gastes els quartos en bolquers i totes aquestes coses, i intentes deixar-li el món millor de com te l’has trobat. Transmetre-li valors i proporcionar-li amor i seguretat esdevé la cosa més important de la teva vida.
Durant els dies de festa grossa, amb les possibilitats que tens amb un nen de tres mesos i mig, voltes per la vila gaudint de l’ambient de festa major que durant un any esperes i que en un tres i no res marxa i resta latent per gaudir-ne un altre any. Les figures del cercavila, la música, les riuades de gent i el castell de focs van fer que mantingués els ulls oberts tota l’hora. No anar a barrakes, doncs era excessiu, va ser un encert per proporcionar-li un merescut repòs nocturn per gaudir intensament un altre dia.
Fa bonic veure com cada cop som més i més els cotxets de gent de la meva edat que volten pels carrers aquests dies i com els hàbits de les persones canvien i els que trobaves a la plaça Joan Mercader són a cal Font el dilluns al matí coberts d’escuma amb la seva canalla.
Valors, dèiem abans, valors en uns costums que es fidelitzen de mica en mica, valors que transmetem als nostres fills per millorar el món que ens envolta, valors heretats d’uns pares que en el seu dia varen fer el mateix amb nosaltres i que són motiu d’orgull i progrés en una societat cada cop més hedonista en continua cerca del plaer immediat i el benefici personal. Vaja que al Francesc li tocarà viure un món on tot és més complicat cada vegada.
Avui estic fet un garbuix.
La paraula tradició, que te la seva arrel en el verb llatí “transmetre” em costa d’aplicar, doncs els canvis són tants i tan ràpids que aquesta transmissió de valors queda ofegada en l’exercici de la meva corresponsavilitat amb i per la Festa Grossa Igualadina. Voldria poder explicar al meu fill que va néixer en el moment més dolç del folklore local, on hi havia una viva participació de moltes persones per perpetuar unes pràctiques festives i de participació ciutadana en el marc cívic d’una ciutat oberta i participativa. No, la sensació que em resta és d’un seguit d’entitats que guarden un cert recel entre elles i que el dia menys pensat això pot petar i ningú sap el mal que pot arribar a fer.
Perjudicada: Igualada.
Francesc, mentre estaves en el projecte de Déu per la vida, sense que els pares es coneguessin, ens esforçàvem fins on podíem per fer-te un millor lloc per viure. Pot ser, que quant siguis gran tot això de la tradició et rellisqui i passis d’anar a barrakes i de portar gegants; que el flabiol el consideris un instrument anacrònic i que la realitat virtual i les noves tecnologies siguin el que més t’agradi... però, no deixis mai de mirar el que t’envolta com ho vares fer ahir al castell de focs, amb la boca i els ulls oberts per que tot és sempre nou i la màgia existeix i que les persones poden entendres. Tu gaudiràs d’una manera diferent als pares, i faràs que del món on visquis un lloc millor pels teus fills. L’únic que esperem la mare i jo, és que el que et transmetrem, els valors que et defineixen com persona, el que després de la forma resta com a fons, sigui noble i honest i no desmillori i malmeti el que pobre i humilment t’hem deixat.
